dijous, 12 de gener del 2023

Els tocs de campana, declarats patrimoni cultural immaterial de la UNESCO

 Context

El 30 de novembre de 2022 en la17a reunió del Comitè Intergovernamental per la salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial celebrat a Rabat (Marroc), els tocs manuals de campana han estat declarats patrimoni cultural immaterial. Abans però, l’any 2018 els tocs de campana van ser declarats Element Festiu Patrimonial d’Interès Nacional pel govern de la Generalitat de Catalunya i el 2019 el Ministerio de Cultura y Deporte va declarar-los Manifestación Representativa del Patrimonio Cultural.

La candidatura ha estat presentada pel Ministerio de Cultura y Deporte espanyol a sol·licitud de les associacions Hispania Nostra i Campaners d'Albaida que han treballat l'expedient conjuntament.

Les campanes i el seu toc han estat presents d'ençà que l’ésser humà va aprendre a endurir l’argila amb foc. L’elaboració de les campanes així com els contexts i les persones que les toquen van lligats a temps i espais concrets, constituint un patrimoni immaterial propi.

La importància del toc manual de campanes és clara per les seves funcions tant comunicatives com espirituals. Ha estat vinculat als esdeveniments socials: informar de fets extraordinaris, marcar els temps festius i de la vida quotidiana, desfer tempestes i espantar els mals. Les campanes es feien sonar en batejos, defuncions, moments d’oració, esdeveniments religiosos, civils i militars així com per advertir de focs, entre d’altres esdeveniments.

A Catalunya ja es té constància d’aquesta pràctica al segle XI, en uns testaments dels anys 1035-1060 on es determinen “deixes a l’obra del cloquer” de les catedrals de Barcelona i Vic. És una pràctica que es troba a tot Europa i a moltes altres parts del món. A Catalunya, els tocs de campanes prenen una forma particular que els diferencien de la resta de l’Estat: el moviment que es realitza per fer-les sonar és pendular i no s’arriba mai a fer la volta de campana.

A principis del segle XX es va produir una important pèrdua patrimonial del toc de campanes. Durant la Guerra Civil (1936-39) moltes campanes van ser foses per a utilitzar-ne el metall com a artilleria. Durant les dècades dels 1970 i 1980, la gran majoria de campanes de Catalunya es van mecanitzar i electrificar. A Cabrils es desfenestrar la Maria Teresa que estava situada al cloquer orientat al sud.

Actualment hi ha nombroses agrupacions arreu del país dedicades a recuperar els tocs festius manuals. Des de 1987 es reuneixen una vegada a l’any a la trobada de campaners de Catalunya a Os de Balaguer per mantenir viva la memòria de la tradició. La Confraria de Campaners i Carillonistes, creada el 1993, agrupa els campaners de Catalunya i anualment edita la revista Batall, podeu consultar en aquest enllaç: Revista Batall

Els tocs de campana

La campana és un instrument musical de percussió utilitzat per anunciar les celebracions i convocar als veïns, a més d’altres usos civils i religiosos. Els tocs de campana van lligats a un espai, a unes persones i a un coneixement molt antic. Fonedors que creen campanes, sacerdots que les beneeixen, campaners que els donen veu i una comunitat que les escolta i interpreta.

La campana és un nexe i un facilitador de la vida comunitària, un mitjà de comunicació immediat i eficaç, que marca i estructura el temps, el quotidià i l’extraordinari, subratllant els moments de celebració i els fets extraordinaris o tràgics. Han existit una gran diversitat de tocs locals, ordinaris i extraordinaris. Cada poble mantenia els seus tocs característics que eren transmesos via oral o a través de les consuetes. Un particular llenguatge, gestat al llarg del temps en el si de la pròpia comunitat.

Es fa difícil datar amb exactitud l’origen de les campanes, n’existeixen d'ençà que l’home aprengué la tècnica d’endurir l’argila amb l’ús del foc. La utilització de les campanes en civilitzacions molt diferents i llunyanes en el temps confirma el seu ús generalitzat al llarg de la història. Els monestirs, des del segle VI n’havien fet ús, però no serà fins al segle XII que s’estableix el prototipus de campanes tal i com es coneixen actualment.

En les darreres dècades, la tipologia de tocs ha anat minvant. Amb la mecanització de les campanes i a banda de les hores i els quarts, els tocs s’han reduït al toc de missa, el de festa i el de difunts. Els monestirs encara conserven els tocs de les hores canòniques (hores majors i hores menors), i en moltes poblacions els tocs d’ús ritual (ritus de pas: bateig, casament, difunts) són vigents. En el cas del toc de difunts, hi havia tocs diferenciats pel sexe, classe social i categoria. D’entre els tocs que s’han anant perdent, si bé encara s’executen puntualment en algunes poblacions, trobem tocs d’ús social (de foc, de consell, de sometent...), tocs d’oració (maitines, angelus, etc.), tocs especials per motius extraordinaris (nomenament d’un nou Papa, Arquebisbe, coronació d’un nou Rei, toc de final de segle, esdeveniments religiosos, civils i militars singulars).

L’inici de les festes majors s’anuncia, en molts pobles com el nostre, amb repic de campanes, el tret d’inici més característic que subratlla el començament i la importància de la celebració. El toc de festa o repic és sempre un toc ràpid i enèrgic, fins a no poder més. Les campanes, també, anuncien altres moments de la festa amb el toc de vigília, el del pregó, el de vespres, el d’ofici i el de processó. D’entre les celebracions festives on el toc de les campanes té un paper central trobem la celebració de l’entrada a un nou any. Brandar, aixecar i posar a seure les campanes ha estat el toc festiu característic a Catalunya, fent que les campanes grans no voltegessin sinó que s’aconseguia sostenir-les a l’inrevés, amb la boca mirant enlaire, el que s’anomena “alabant a Déu” o “a seny del Senyor”. En els últims anys, diversos campaners i associacions, s’han sumat a recuperar els tocs festius manuals en diades senyalades.

Des de finals del segle XX, han anat creixent les accions i activitats de revalorització del món campaner. Així ho demostra la trobada de campaners de Catalunya a Os de Balaguer, instaurada l’any 1988 com un espai de trobada i reivindicació. A la jornada anual té lloc una mostra de tocs de diverses localitats catalanes, i altres activitats com fosa de campanes, xerrades divulgatives, presentacions, etc. Arran la trobada de campaners, el 1993 es va crear la Confraria de Campaners de Catalunya, i el 1998 veia la llum el primer número de la revista El Batall que edita la mateixa confraria. 

A banda de la trobada anual d’Os de Balaguer, a d’altres municipis s’organitzen trobades, concerts, cursos i festivals, accions anuals o puntuals per posar en valor les campanes i l’activitat dels campaners, que podeu trobar https://campanes.cat/  on us podeu fer soci/a per rebre informació.

El campaner, Jaume Tolrà Ferrer, tocant a repic, la vetlla de la Festa Major de la Santa Creu.
30 d'abril de 2011. ©fotografia: Laura Bosch

 

L'actual campaner de Cabrils, que fou deixeble d'en Quimet Godàs, Jaume Tolrà i Ferrer, preserva els següents tocs, tot i que alguns d'ells només es toquen en alguna demostració. És el cas dels tocs d'oració (MAITINES - ANGELUS I AVE MARIA o COMPLETES). El seu deixeble és en David Galceran que de ben segur un dia esdevindrà el campaner titular i un excel·lent transmissor del nostre patrimoni sonor, que en definitiva forma part de l'herència cultural d'un poble, el nostre.


QUADRE DELS TOCS RECOPILATS PEL MUSEU COMUNITARI DE CABRILS, que anirem modificant a mida que els anem documentant.




diumenge, 8 de gener del 2023

Pessebres que alerten sobre el canvi climàtic i la manca de sostenibilitat en els models de consum del tèxtil.

Casal dels Avis. Antigues Escoles Tolrà
©fotografia: Laura Bosch

Dos dels pessebres que es poden veure encara aquests dies al Casal dels avis, en el pati de les antigues Escoles Tolrà alerten sobre les conseqüències del canvi climàtic i sobre la problemàtica ambiental que generen els actuals models de consum i producció de roba i altres derivats tèxtils. 


El que presenta el Museu Comunitari de Cabrils amb la col·laboració de la Montse Santander i d'en Joan Romeu, del Grup Pessebrista de Castellar del Vallès on el tema bíblic "La FUGIDA" s'encavalca amb "LA SEQUERA" com a conseqüència de l'escalfament global. 

"I aquella fugida de fa més de 2.000 anys, ara es repeteix, Josep, Maria i el seu nadó, han decidit fugir, a contracor, deixant enrere el seu poble, les seves arrels, carregats amb les poques pertinences que tenen. I emprenen un llarg viatge totalment incert, passant per pobles mig enrunats, on la sequera hi fa mal".

Una de les conseqüències de l'escalfament global és la sequera, que provoca impactes socioeconòmics sense precedents. Es perden collites, hi ha escassetat d'aigua i la fam i la misèria és present en molts països, sobretot en els que menys han participat en l'escalfament global. Els habitants són cada vegada més vulnerables. L'única opció que tenen és la d'abandonar casa seva i traslladar-se a d'altres llocs millors. Són els coneguts com a "REFUGIATS CLIMÀTICS", terme que encara no està acceptat d'una manera plena en el Dret Internacional de les Nacions Unides.


Autors: Montse Santander i Joan Romeu (Grup Pessebrista de Castellar del Vallès)
Figures: Montse Santander i Joan Romeu.
Muntatge: Montse Santander, Joan Romeu, M.Àngels Aldrufeu, Maria Martínez, Esther Lupresti,
Gustau Nacarino, Jordi Montlló, Laura Bosch.
©Fotografia: Laura Bosch.

Autors: Montse Santander i Joan Romeu (Grup Pessebrista de Castellar del Vallès)
Figures: Montse Santander i Joan Romeu.
Muntatge: Montse Santander, Joan Romeu, M.Àngels Aldrufeu, Maria Martínez, Esther Lupresti,
Gustau Nacarino, Jordi Montlló, Laura Bosch.
©Fotografia: Laura Bosch.

Autors: Montse Santander i Joan Romeu (Grup Pessebrista de Castellar del Vallès).
Figures: Montse Santander i Joan Romeu.
Muntatge: Montse Santander, Joan Romeu, M.Àngels Aldrufeu, Maria Martínez, Esther Lupresti,
Gustau Nacarino, Jordi Montlló, Laura Bosch.
©Fotografia: Laura Bosch

Autors: Montse Santander i Joan Romeu (Grup Pessebrista de Castellar del Vallès)
Figures: Montse Santander i Joan Romeu.
Muntatge: Montse Santander, Joan Romeu, M.Àngels Aldrufeu, Maria Martínez, Esther Lupresti,
Gustau Nacarino, Jordi Montlló, Laura Bosch.
©Fotografia: Laura Bosch.

Autors: Montse Santander i Joan Romeu (Grup Pessebrista de Castellar del Vallès)
Figures: Montse Santander i Joan Romeu.
Muntatge: Montse Santander, Joan Romeu, M.Àngels Aldrufeu, Maria Martínez, Esther Lupresti,
Gustau Nacarino, Jordi Montlló, Laura Bosch.
©Fotografia: Laura Bosch.

Autors: Montse Santander i Joan Romeu (Grup Pessebrista de Castellar del Vallès)
Figures: Montse Santander i Joan Romeu.
Muntatge: Montse Santander, Joan Romeu, M.Àngels Aldrufeu, Maria Martínez, Esther Lupresti,
Gustau Nacarino, Jordi Montlló, Laura Bosch.
©Fotografia: Laura Bosch.


El següent pessebre és el realitzat per La Concòrdia, que ha volgut denunciar la problemàtica que comporta la manca de la gestió dels residus textils a nivell mundial.

En aquest cas, ens donen l'exemple del que està succeïnt al deserd d'Atacama, que s'extén pel nord de Xile. 

"Cada any arriben al port d'Iquique, a 1.800 quilòmteres al nord de Santiago de Xile, 59.000 tones de roba que es destinarà a la venda de segona mà a països de l'Amèrica Llatina com el mateix Xile, bolívia, el Perú o el Paraguai.

Però les 39.000 tones de residus tèxtils que no s'arriben a venddre, acaben llençades als abocadors del desert més àrid del planeta, el d'Atacama. Actualment, al voltant de 100.000 tones de roba, moltes vegades sense estrenar, s'amunteguen en aquest paratge"


Autors: Societat La Concòrdia
Figures: Autor desconegut. Estil murcià.
©Fotografia: Laura Bosch.

Autors: Societat La Concòrdia
Figures: Autor desconegut. Estil murcià.
©Fotografia: Laura Bosch.

Autors: Societat La Concòrdia
Figures: Autor desconegut. Estil murcià.
©Fotografia: Laura Bosch.

Autors: Societat La Concòrdia
Figures: Autor desconegut. Estil murcià.
©Fotografia: Laura Bosch.